Algú coneix la iaia?

Trobem tres nois; l'Ernest Crusats (composició,veu i guitarra), en Jordi Casadesús (baix),  i en Jordi Torrents (bateria). I tenen una història per explicar:

Tot els hi comença al 2009, i en un inici com a idea solitària del cantant i guitarra Ernest Crusats. Aquell mateix estiu, a part d'inicar el projecte musical ja obté reconeixaments, guanya el concurs VicSona, la qual cosa permet que al gener de 2010 s'enregistri un primer treball. Al 2010 és quan podrem ja escoltar la maqueta 'El meu vaixell' (Autoeditat, 2010). Per gravar-la, entren a l'equip de l'Ernest part de la formació en Jordi Casadesus i en Jordi Torrents i aquí és on l'idea es converteix en realista, la ficció es materialitza i es creada ``La Iaia´´.

Tot i semblar pura coincidència, l'Ernest i en Jordi Casadesús van coincidir a l'institut i tocant en altres grups. Casualitats de la vida o coses del destí, els tres han acabat plegats. Estem parlant de Vic, de la boira, d'hores i hores tancats a casa amb música, de seriesyonkis, de la gent de la plana, d'una vida urbana i rural alhora, del silenci del poble i de l'Spotify, de locals de nit, del mercat de plaça i de modernitat líquida.

Per acabar de completar la història: en aquest període laMaria Blay (Lizardqueen Music) passa a ser mànager del grup. Més tard, guanyen el concurs de maquetes Sona9 2010 i, uns mesos més tard, el Premi Grup Revelació dels Premis Enderrock per votació popular. Al maig de 2011 s'enregistra el primer disc de La iaia, 'Les ratlles del banyador' (Música Global), que és publicat el mes d'octubre del mateix any. Aquest treball ha estat guardonat amb el Premi Revelació segons la crítica en els Premis Enderrock; a més d'ocupar la 4a posició de les llistes de discos de 2011 elaborades per les publicacions Mondo Sonoro i Enderrock. ``La Iaia, fa pensar i al final agrada, i enganxa. Destaquen cançons com ``La Platja´´ o ``Declaració de principis´´ on sorprèn una frase seva:

``I canten tan
malament.
I canten tan
malament.
Però cantem tant

malament que al final 

ens queda normal.´´

I ja es veu, com diu el títol, tota una ``Declaració de principis´´, d'un grup que comença i esta donant les primeres passes i que falta molt per saber com volen atraure el públic, el curiós? Saber com ho faràn, demoment hem d'esperar i aguantar amb aquestes lletres de la història d'un començament!

Catarres, projecte estiu!

Si parléssim d'un simple grup, de l'espiral actual musical, el definiríem així; Es un grup de música catalana, d'estil pop-folk. Format per Èric Vergés, Jan Riera d'Aiguafreda i Roser Cruells i es fan dir ``Els Catarres´´. Curt, breu i fàcil, definició d'un conjunt normal i corrent. Però hi ha un petit escull, que ens impedeix parlar així d'aquest grup, que no son normals i es mereixen molt més.

Jan Riera, acordionista, batería, pandereta,...

Els Catarres, com diuen ells; som un trio força peculiar d'Aiguafreda: un cantant que toca la guitarra (L´Èric), una contrabaixista (La Roser) i un acordionista que amb els peus toca el bombo i la pandereta (Jan). Son un grup que sorgeix del res, a finals del estiu de 2010, al novembre. L'objectiu inicial del trio d'Aiguafreda va ser la de portar a la llum algunes lletres que el cantant i l'acordionista tenien, però en breu es convertiria en molt més. La visió de l'espectacle, la visió que tenia el grup era de poder posar en mans de l'espectador un concert portàtil, es a dir, sense grans excessos ni masses dificultats; volien, en primer moment, arribar arreu de la comarca. Però per fer aquest concert amè, aquesta festa amb exclamacions les hi faltava una peça, i com diuen en la seva web: casualitats de la vida al poble del costat vàrem trobar a la Roser. La Roser Cruells, un dels tres pilars de Catarres, que donaria el toc femení al grup amb el seu contrabaix i la seva veu. 

D'aquí la formació del grup, anem al posat en escena, ja que és una història... curiosa, per això meritòria d'un gran grup com el que la conta. El primer assaig oficial el van fer el dia en que van tocar per el poble, us preguntareu, com pot ser això? Ben sencill. Tot s'esdevé quant l'associació d'artesans del poble, demana al grup, el suport per la fiar artesanal anual del carrer. Obviament aquí van veure la llum i van decidir trepitjar l'escenari per assajar i fer l'estrena, del que seria, el futur primer repertori. D'ença d'aquest fet tan especial van veure clar que això no podía quedar en un sol projecte d'amics, en una sola ``quedada per tocar´´i a corre-cuita es va penjar una maqueta mal gravada a la web... i quant un grup virtuos fa això, l'èxit és garantitzat. Després d'aquesta fama internàutica que es van crear van decidir posar-se en serio, el projecte va avançar i es van gravar 8 cançons, que després complamanterien, juntament amb ``la gran clau del tresor´´ Jeniffer i el seu videoclip. I en aquest moment tot el que viuen ja no serà al abast del que havien planificat, sinó que un somni!

Èric Vergés, cantant i guitarra.

Seguint amb la filosofia de poder entregar les cançons de franc editant un CD. Al 29 de novembre de 2011 surt a la venda el primer àlbum; Cançons 2011. Son 13 temes, 4 d'elles novetats inèdites que es poden comprar a les botigues, tanmateix segueixen estan penjades a la xara per qui se les vulgui descarregar. Una de les peces que destaca és `` me'n vaig al camp ´´ que és la història d'un barceloní que va a viure al món rural. L'èxit seguirà creixent ja que en aquest moment tindran xifres ja importants: El videoclip català més vist de la història, amb ``Jennifer´´, una xifra de 5.000 discos venuts, segons classificats en el disc català de l'any per Radio4 per ``Cançons del 2011´´, ... Per arribar als temps actuals inicien al 2012 guayant més premis: Son premiats amb l'Enderrok, per la millor lletra, per ``Jeniffer´´. Aquest estiu, s'ampliarà el repertori i sorgiran dos temes importants; ``TINTÍN´´ i ``La contorsionista´´, (l'última enregistrada amb la col·laboració d'Adrià Sales, el cantant de ``La Pegatina´´.

Roser Cruells, la dona del grup!

 Tenen l'anhel de repetir les èxits dels estius anteriors per això treballant. La constant involucració, no només musical sinó també social, internàutic i molt més proper al públic dona a conèixer el treball que estan fent. I es que Els Catarres son un grip amb molt de potencial, cançons amb enginy, un punt d'ironia i molta amistat i simpatia donen de resultar unes lletres molt amenes. Unes lletres que a las dies d'estiu fan falta, per això la importància del grup, ja que son pura festa i diversió. Per això mateix i moltes altres característiques... Seguiu així i arribareu molt lluny, heu d'anar més lluny, Sort!

El vell més bell torna.

L'estadi era ple de emoció, alegria, i ganes de veure un dels ``Boss´´ més entregats que mai. A les 6 obrien portes, tot i que ja n'hi havia milers que feia hores, i fins i tot dies que esperaven. Amb un muntatge de dos equips, el de muntatge i desmuntatge de l'escenari, i amb uns 120 treballadors per cada espectacle, tot allò  s'anava cuinant. En un escenari, portat amb una trentena de camions i amb una intervenció de 600 persones per concert, sota una potència de so de 120.000 watts i la il·luminació de 600.000, en poques hores allà cantava un dels grans; Bruce Springsteen.

Per ``The Boss´´ la passió és un dels elements importants per entendre'l. Fem un record a les seves primeres conferències quant començava a destacar; Bruce davant de micròfons sempre reiterava que la passió i les ganes de sortir a donar-ho tot era el que volía mostrar. Unes ganes, que com es va poder veure no a perdut encara las seus 62 anys, i això els admiradors que l'han pogut anar veure és el que esperen i adoren amb confiança cega. Retornant a las primeres entrevistes en trèiem aquesta conclusió, que és aquesta devoció i aquest contacte amb el públic que el fèien i el fan ser com és. I ell no és l'únic conscient que tot el que fa és per el públic, que ho deu tot a ells, el seu equip ho té clar. Quant sentim l'espectacular ``E Street Band´´ sabem que tenen clar per on va l'espectacle, per tant on volen injectar tota l'emoció i esforç. En un petit entrevista deien que tot el que duen a terme ho fan amb un caràcter molt professional, molt conscients que toquen per les fans i gràcies a tots ells. Recordem que una de les novetats que portava el conjunt era l'absència de Clarence Clemons, el saxofonista, perquè va morir. En substitució hi ha el seu nebot Jake Clemons, que en primer moment va ser criticat perquè es deia que hi era per ser el nebot, però s'ha demostrat que tot és mentira, ja que el rendiment que Clemons esta donant és espectacular.

Jake Clemons, nebot de Clarence Clemons.

També hi havia algun dubte del so, de com aniria i com es sentiria. El dilema el trobem en, la sintonització perfecta d'un estadi obert és molt difícil i seria millor establir-la en un pavelló, o algun recinte tancat. Òbviament totes aquestes opcions quedant directament subestimades i en segon pla al parlar d'artistes com Bruce, U2, Madonna, Shakira... Necessiten espais molt grossos, per el màxim aforament possible i poder combatre el tema acústic de la millor manera, en aquest cas el ``Boss show´´ es va sentir perfectament tant dijous com divendres.

Al final, qui va assistir-hi sap el que va veure i el que va sentir, perquè ningú més ho sabrà. Amb un repertori triat a l'estil Springsteen, just abans de sortir a tocar, lligat de un retard en els dos concerts de 50 minuts, un show d'unes tres hores va fer vibrar un Olímpic ple de gom a gom. El Boss acompanyat de l'E Street Band van fer saltar, cridar, cantar i emocionar dels més petits fins als més grans, sense límits ni edats. I això, només perquè és el que té ser un clàssic; que perdura sense tenir en compre l'espai i el temps, Gran Bruce, Catalunya t'estima!

Amb un ``feeling´´especial Bruce deixa Barcelona, deixa Catalunya, però sempre té al cap tornar-hi.

Ens conviden a pujar.

Mai no és massa tard per tornar a començar, i així ens ho demostra Txarango. El grup somiat per els membres es comença a formar, amb un públic fidel i una cançó alegre que cobra vida amb l'últim disc que ens han regalat: Benvinguts al llarg viatge. És un grup fresc, un grup que no deixarà indiferent a ningú que busqui ritme i màgia en uns temes molt familiars.

Il·lusió, esperança i energia és el que més bé defineix
aquest conjunt de joves músics. Amb gran projecció de futur, Txarango, s'obre camí entre les millors.

Txarango és un grup que comença un desembre de 2010, per primera vegada s'obre davant el públic l'equipatge dels mags. Per primer cop la gent pot veure, en directe, els Txarango amb la gira anomenada Welcome To Clownia. Obren les ales i comencen un vol on tot és possible, on l'únic desig de la banda és omplir de somriures la plaça del poble que omplen cada cap de setmana. El grup inicià el somni i començà a caminar sense entrebancar-se, amb bon peu.

No serà per empenta, no serà per solfa, amb l'excusa de Welcome to Clownia, els Txarango, les furgonetes del grup es mouen per diferents pobles i ciutats, fan una verdadera gira. La brúixola que les guía les porta per llocs com Manlleu, Vidreres, Centelles, Tarragona, Sala Apolo, i per suposat molts més llocs del principal català. La il·lusió de canviar el món, de posar èmfasi a la situació actual, la transmeten a través de les seves lletres, i això a la gent resulta que els captiva. En aquest camí que creuant les músics d'aquesta banda sobrevolen les millors festivals i concerts, com ara; Unnim Etnival (Girona), SonRías (Bueu, Galícia), Acampada jove (Montblanc), l'itinerari de de concerts FesTOUR, entre molts d'altres. Revisen tots les racons per poder-hi fer un concert, revisen tots els petits pobles i grans ciutats per concloure una gira d'una cinquantena de concerts.

Fins l'actualitat on aquests saltimbanquis, somiadors, arlequins, clowns, mims, mags, equilibristes, trapezistes i il·lusionistes de la música catalana i, en algun cop, castellana ens regala ``Benvinguts al llarg viatge´´ el seu primer disc on lluiten per sortir endavant. Ho fan amb molta força i ganes, evoquen el millor d'ells mateixos, i sobretot, posen tota l'energia acumulada per projectar un bon horitzó futur. De moment ja l'acompanyant 20.000 descàrregues en dos mesos, i el més important, milers de persones que evoquen les seus somnis en les seves lletres reflexives i penetrants. Tot això des de una cita somiada: Junts per arribar més lluny.

Txarango arriba amb força i amb ganes. Posa la caravana en setena marxa i pren el carrer, engegant l'esperança de triomfar. Triomfar sota unes lletres carregades d'energia, d'instrument, de reivindicació i de moltes moltes ganes de fer coses en aquesta societat, un somni? Unir-nos per un futur millor. Ens obren les portes al llarg viatge, i jo hi pujo, qui s'anima?

SENYORES I SENYORS, PETITS I GRANS, BENVINGUTS AL LLARG VIATGE!